Recomanacions de l’Acadèmia que la DGPL no ha atés (II)

abelard – 14-06-2017 –

per Abelard Saragossà (UV / AVL)

 

En l’article anterior (Levante, 2017-06-08), hem vist com els Criteris publicats per la DGPL tenen una aplicació reduïda, al Consell i les Conselleries, i de quina manera s’han confeccionat. L’Acadèmia ha elaborat un informe en què demana que la DGPL «revise» dos «qüestions que contradiuen la normativa lingüística de l’AVL» i dotze «que diferixen de les recomanacions».

De les catorze peticions, els Criteris n’han atés dos de poca entitat: canviar el holding per el hooligan, i perit per pèrit. En canvi, no han aplicat les altres dotze, que són significatives per a aconseguir un valencià públic que siga identificador, assimilable i practicable per a una part majoritària dels valencians. L’Acadèmia dóna prioritat als adjectius demostratius este, eixe, a dos cadires o a les formes regulars preferixes, preferix, preferixen. Per contra, els Criteris proposen aquest, aqueix, dues cadires, prefereixes.

No solament convé parlar dels Criteris per les recomanacions no aplicades. En un treball inèdit, he dedicat 65 escrits a analitzar el contingut d’eixa obra, i he trobat les característiques que exposaré ací.

El valencià té una personalitat acusada davant del castellà en les paraules gramaticals i en les del lèxic bàsic, així com en les estructures fonètiques i en les flexives. Això significa que una manera simple i eficaç d’animar els polítics i els funcionaris del Consell a usar el valencià és mostrar-los una part d’eixes estructures a fi de combatre la inseguretat que produïx la marginació social d’una llengua; i, correlativament, cal donar-los confiança i augmentar l’autoestima com a valencians. Qui té confiança i afecte per una llengua tendix a usar-la en la comunicació pública. En canvi, qui desconfia del valencià i qui li té aversió procura evitar-lo. En conseqüència, potenciar la confiança i l’afecte és donar ales a l’ús del valencià.

I bé, els Criteris no descriuen cap estructura del valencià. A més, encara que l’obra tracta camps que permeten ressaltar la personalitat del valencià davant del castellà no fa mai eixa operació. És com si el redactor, en compte d’estar identificat amb els sentiments i les dificultats dels valencians, fóra una persona externa a la societat valenciana, de manera que descriure el valencià seria com parlar dels ossos d’un animal extingit.

Des d’un punt de vista pedagògic, el llibre en general no explica, no argumenta, no justifica, de manera que no augmenta la formació intel·lectual dels lectors. És cert que els llibres d’estil argumenten poc. Però hem comentat que el valencià està en una situació especial (marginació social i inseguretat dels parlants).

Una actuació errònia freqüent és elaborar llistes de formes que caldria aprendre de memòria. D’eixa manera, més que augmentar l’autoestima u diria que els Criteris impulsen a tindre-li mania al valencià. Treballar el valencià no seria comprendre estructures lingüístiques i augmentar l’adhesió a la valencianitat. Estudiar valencià seria fer operacions vàcues intel·lectualment i pràcticament impossibles d’assimilar i usar per a la majoria dels polítics i dels funcionaris del Consell.

De teoria, n’hi ha molt poca. I, quan apareix, el llibre no l’explica i els lectors no l’entenen com a regla general. Així, la preposició en s’usaria «davant de substantius que expressen llocs menys definits o menys localitzables en un punt concret»; o la preposició per a apareixeria quan hi ha «finalitat pura»; però el llibre no explica eixa expressió, ni l’expressió implicada, finalitat no pura.

Les llistes freqüents i la teoria escassa, i sovint incomprensible, van acompanyades d’un grau elevat d’anomalies metodològiques, com ara posar les coses complicades davant de les simples; o ensenyar com a informació nova coses que els lectors ja saben, com ara que el plural de altaveu és altaveus; i no explicar-los la informació que no saben, i necessiten; en l’exemple saber de què depén que separem els components de les paraules compostes o els ajuntem: ull de poll, però altaveu.

Hi han camps significatius que l’obra no tracta, com ara la fonètica i l’oració composta. En camps particulars, passa igual. Els Criteris dediquen paraules sense sentit als pronoms li i hi, i no diuen res sobre la primera particularitat estructural que tenim: el trio pronominal de No en tinc / No el conec / No ho sé, que el valencià viu usa molt bé. En els adverbis, falten els més importants (els de temps). En les preposicions, falten les 15 preposicions locatives, 13 de les quals són diferents de les del castellà.

Les característiques descrites desemboquen en un resultat trist: fer creure que el valencià seria una llengua difícil. Tan difícil, que a voltes només tindria excepcions, sense regles generals. Això passa en la segona flexió verbal, que no explica les dos estructures que hem creat els parlants i posa com a model verbs irregulars. La primera estructura és: a partir de jo bec, hem creat el present de subjuntiu (que jo bega), el pretèrit perfet (beguí), el corresponent de subjuntiu (que jo beguera) i el partitici (begut). També hem unit l’infintiu (beure) al futur (beuré) i el condicional (beuria), cosa que ha fet regularitzar molts infinitius i, alhora, separar-se del castellà (hem passat de valer, venir, ésser, traer… a valdre, vindre, ser, traure…).

El llibre, a més de no tindre una actuació valencianista en les diferències profundes entre el valencià i el castellà, no la té tampoc davant de Catalunya. Quan el valencià té una estructura més clara i precisa comunicativament que el català, l’obra distorsiona la descripció del valencià, de tal manera que pareix que siga el valencià el que actua d’una manera fosca. Això passa en les paraules demostratives, en les preposicions per i per a o en la vocal que anomena «i antihiàtica». Podríem dir que els Criteris presenten alguna volta el valencià com no és, cosa que fa creure que parlaríem malament, quan realment parlem bé.

La coordinació lingüística entre balears, valencians i catalans és positiva, com tota coordinació humana; en canvi, la subordinació és prou diferent. Una manifestació de subordinar-se és no aplicar la mateixa norma a tots. Com ara, la regularització catalana dels verbs irregulars seria normativa (jo cuso, creixo), però no la valenciana (cusc, creixc).

Al costat del camp lingüístic, apareixen actituds ètiques. Les normes són per a assimilar-les i practicar-les. Eixa observació comporta que un autor, abans de demanar una norma a ningú, se l’ha d’exigir a ell mateix i usar-la en la comunicació pública, cosa dubtosament aplicable a una part de les normes que contenen els Criteris. Ben mirat, la postergació del valencià i les normes que no s’assimilen no combaten la inseguretat lingüística ni potencien la confiança i l’autoestima. Fan el contrari.

Resumim. Els Criteris no han aplicat 12 de les 14 recomanacions de l’Acadèmia, i van pel camí de supeditar el valencià a polítiques partidistes. També és un llibre poc positiu des d’una pluralitat de punts de vista: des de la pedagogia a la ciència, des del valencianisme a l’ètica.

Abelard Saragossà és Professor de la Universitat de València i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Aquest article ha estat publicat a Levante-EMV el 10-06-2017.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s