El discurs de la nació (i II): anticentralisme, victimisme i unes reflexions finals

img_20160919_120934 – 02-06-2017 –

per Vicent San Ramon

La sèrie sobre Les Retòriques de la Dominació i sobre El discurs de la Nació, publicats a El Cresol, completen un grapat d’articles que parlen de la realitat valenciana des de la seua dimensió nacional. No componen una anàlisi exhaustiva però aspiren a ser aclaridors sobre la situació de la valencianitat en un context de lluita per l’hegemonia identitària al nostre territori. El Cresol és una revista que vol ser divulgativa i no hi caben articles d’una complexitat que ultrapasse els seus propis objectius. Per aquest motiu entenc que puguen sorgir dubtes amb la lectura dels esmentats articles. Això no em disculpa. Assumisc, si cal, la meua responsabilitat si no he estat capaç de fer entendre el que he escrit. Recomane, si accepteu el consell, llegir aquest article després de l’últim que vaig publicar en aquesta revista, que parlava sobre la mancança de consens sobre el discurs de la nostra nació. Tanmateix, he d’assenyalar que he intentat usar un llenguatge de fàcil enteniment i he emprat arguments que aproparen el discurs al lector. Espere haver encertat.

En aquest últim article vull escriure sobre dos discursos que no ajuden a generar una “voluntat nacional” al País Valencià. Parle de l’anticentralisme i del victimisme.

mapa-interactivo-ferroviario-espana-vizzuality_ediima20130715_0149_17

El de l’anticentralisme és un discurs que només pot conduir a una situació de cul-de-sac. És habitual escoltar els arguments de l’anticentralisme en la veu dels ciutadans valencians que defensen, en major o menor grau, el nostre fet diferencial. I tampoc no és estrany que un discurs com aquest siga triat per defensar els nostres interessos perquè, a la fi, l’anticentralisme té la virtut de descobrir-nos un enemic sobre el qual descarregar la nostra ira quan es produeix alguna situació percebuda com injusta. L’anticentralisme, però, és un discurs de recorregut curt i estèril. Potser puga convertir-se en un argument previ a l’adquisició de certa consciència i potser puga servir com un discurs embrionari d’un altre que el complete i li atorgue una major consistència, però cap discurs “anti” pot arribar a vertebrar i cohesionar una resposta nacionalitària. En certa manera, és un discurs de base simplista que té una vida útil efímera: és puntual, circumstancial, immediat i fugaç, no aspira a la seua permanència en el temps.

Posem l’exemple de la qüestió del finançament valencià per part de l’estat espanyol: podem omplir els carrers de València demanant un tracte just del govern central per als valencians i les valencianes, eixa seria una resposta puntual, circumstancial i immediata que trobaria una justificació raonable, però això no podrà evitar que la relació entre l’estat i el nostre país continue sent jeràrquica i desequilibrada, sotmesa a una lògica d’obediència i de respecte a una sobirania (l’espanyola) sobre la qual el poble valencià no pot exercir cap influència. Superar el discurs de l’anticentralisme, en aquest cas, hauria de suposar comptar amb un discurs aclaridor i contundent sobre la idea de país que volem, més enllà de la reivindicació esmentada.

Al fil de la qüestió del finançament, propose unes preguntes per a les quals no acabe de trobar resposta: demanar un “tracte just”, respon a una consigna d’un programa nacional per al nostre país (és a dir, pot despertar la consciència plenament valenciana) o potser és només una exigència que descansa sobre els ciments de fang de l’anticentralisme? I com que parlem de lemes i eslògans, quan pensem en una manifestació en defensa d’un finançament adient a les circumstàncies valencianes, és el mateix demanar un “tracte just” que les “claus de la caixa”? No aconseguim consensuar ni la frase d’una pancarta.

TracteJust_IniciativaCompromis

Més enllà d’aquestes dues preguntes “menors” en presentaré una altra que potser siga més important: perquè cap organització política és capaç de parlar obertament d’un projecte valencià que reclame la nostra plena sobirania?

L’anticentralisme, com una oposició o posicionament contrari a la política centralista de l’estat, no ens situa en un plànol reivindicatiu de base nacionalista. El problema és l’absència del projecte nacional valencià. O, si més no, el consens sobre el discurs de la nació. Potser per això l’estat espanyol manté una posició hegemònica al nostre país i es permet un tracte semblant al d’un imperi sobre les seues colònies.

Íntimament connectat amb el discurs de l’anticentralisme hi trobem els arguments del victimisme. El perill d’aquest discurs rau en què responsabilitza els altres dels mals que ens són propis. Aquest discurs presenta dues vessants. D’una banda, reconeix que el poble valencià és víctima de l’abús de l’estat. Prendre consciència d’aquesta situació hauria de resultar força positiu i permetria articular una resposta (perquè ens sentiríem responsables del mal que patim), però ocorre tot el contrari. L’absència de resposta, que és la conseqüència de fer responsables a uns altres, col·loca l’opció valencianista en una mena de “via morta”. Si el nacionalisme valencià no és capaç de consensuar un discurs que atribuïsca al nostre fet nacional un valor altíssim, tan alt com per poder disputar l’hegemonia al nostre territori, intentar refer el nostre país haurà perdut el seu sentit. Si som una nacionalitat oprimida, caldrà resistir a l’opressió. Qualsevol altra consideració pot fer entendre que no existeix un fet diferencial potent i capaç d’enfrontar-se a la situació de submissió i aleshores el discurs del victimisme serà del tot vàlid i es convertirà en l’única resposta a l’abús permanent dels governs centrals.

La segona vessant del victimisme és més interessant perquè el discurs és usat com una coartada pels teòrics i pels polítics del valencianisme des de l’etapa de la transició. Aquesta versió acusa el propi poble valencià de no creure en una opció plenament valenciana i ha servit per disculpar els fracassos dels partits nacionalistes fins l’any 2015. És ben conegut el tòpic del meninfotisme i també ho és l’estratègia de confusió creada arran de la Batalla de València (amb conseqüències que encara arrosseguem, molts anys després) però caldrà plantejar la responsabilitat dels nacionalisme polític en el fet de no haver trobat el recolzament del poble per al projecte valencianista fins que arribaren les darreres i “miraculoses” eleccions autonòmiques, fa dos anys.

El discurs del victimisme no ajuda a trobar solucions.

PV2

Aquest article trobarà el seu punt i final amb una última reflexió sobre la situació actual del valencianisme en el conflicte per l’hegemonia al País Valencià. El lector haurà percebut que he estat crític amb els actuals representants del nacionalisme valencià (em fa por que caiguen en la temptació d’emprar un valencianisme, diguem-ne, abstracte, poc orientat a la praxi, a despertar consciències) però també haurà pogut intuir que la meua opció és la valencianista, sense cap dubte. La construcció d’un país democràtic, solidari i responsable amb la seua ciutadania i amb el seu entorn depèn de la voluntat del poble valencià. I no trobe millor alternativa que l’autogovern per apropar-nos a una realitat que propose més democràcia i més solidaritat, la conservació del medi i dels nostres recursos naturals. Potser aquesta afirmació semble radical. Ho és. L’hegemonia sobre aquest país la disputen dos discursos antagònics: l’espanyolista i el valencianista. La realitat d’aquest territori, en el futur, respondrà als interessos dels uns o dels altres. No hi trobe acord possible. Com pot haver-hi acord amb aquells que entenen els nacionalismes perifèrics com un desafiament a la “legalitat democràtica”, amb aquells que neguen el dret dels pobles a decidir, amb aquells que no respecten més llengua i més cultura que la seua… Ells inventen les retòriques de la dominació i nosaltres hem de consensuar el discurs de la nació. La nostra.

2 thoughts on “El discurs de la nació (i II): anticentralisme, victimisme i unes reflexions finals

  1. Una altra volta, gràcies, Vicent, per reflexionar sobre els valencians. Jo estic convençut que els meus sentiments i els meus desitjos sobre la nostra societat conincidixen amb els teus d’una manera més que notable, de manera que poc puc discrepar amb tu. La finalitat d’estes paraules és fer unes observacions per si pogueren ser útils.
    En un llibre que justament acabe d’escriure hui (es titularà El valencianisme lingüístic:
    una contribució per a conéixer-lo), hi ha este fragment:«el Bloc ha usat en els darrers anys el lema Anar de baix cap amunt («De baix a dalt» és inadequat, ja que el procés no té final; la formulació amb dalt podria ser una supeditació a De bajo a arriba, que significa tant de baix cap amunt com de baix a dalt)».
    He pensat en eixe fragment perquè té relació amb les paraules que volia dir. Jo no sé si en el futur serem independents o no ho serem; ni ho sé ni objectivament m’interessa: crec que és un tema no pertinent. Jo com a persona tinc un sentiments sobre la valencianitat i sobre l’espanyolitat, i tinc una idea sobre com s’ha forma eixa espanyolitat i quines conseqüències (negatives) ha comportat (i comporta) per als valencians. Però els meus sentiments i les meus conviccions no interessen des del punt de vista social. Socialment, la meua obligació és analitzar problemes dels valencians, mostrar quins propostes els solucionen i convéncer la majoria dels valencians que eixes propostes són beneficionses per a la majoria de valencians. Davant d’eixes propostes, el govern de Madrid pot actuar de dos maneres: acceptant-les o no acceptant-les. Si les accepten, això comportaria una transformació profunda no solament de la política espanyola, sinó també de la idea i les conviccions sobre Espanya. Per contra, si no les accepten i la majoria de valencians ho veu, el sentiment d’espanyolitat que tenen molt valencians anirà amainant progressivament i, correlativament, el sentiment de valencianitat anirà fent-se incompatible amb l’espanyolitat.
    Òbviament, jo no sé quin serà el futur. Només sé que he de treballar d’una manera que intente afavorir la dignitat dels valencians. Si acabarem en una Península Ibèrica coordinada o en una República Valenciana, no ho sé, ni crec que siga pertinent. Com dic en el llibre que he esmentat, de subordinació dels valencians, gens ni a ningú. A partir d’això, els valencians ens podem coordinar amb qui vullga coordinar-se.
    Espere, Vicent, que seguixques reflexionant amb constància i passió. Ben mirat, ¿no és això el primer pa de la vida?

    M'agrada

    1. Estimat Abelard, gràcies per les teues aportacions. Tens raó quan dius que coincidim notablement en allò que desitgem per al nostre poble. Jo trobe a faltar més claredat i contundència en el missatge nacionalista, però sóc conscient de que la meua opinió no és compartida per molts dels qui a hores d’ara tenen la responsabilitat de fer valencianisme al govern, ni tampoc a l’àmbit de la “societat civil”. D’alguna manera, estic decebut. Potser per això les teues paraules són com un bàlsam sanador.
      Espere tenir ben prompte el teu llibre a les meues mans. Em sembla molt interessant el que em comentes i vull llegir la totalitat del discurs.
      Una abraçada.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s