Manolo Melero, amic

benja – 18-05-2017 –

per Benja Domènech

Manolo Melero era amic. L’estimava molt. La primera vegada que el vaig veure actuar fou a la Lírica en “Tres forasters de Madrid” d’Eduard Escalante amb una versió molt bona de Rodolf Sirera. Vaig eixir encantat. Hui encara recorde les interpretacions de Julio Garcia Celda, Xelo Carbonell i, sobre tot, de Manolo. Una direcció per part d’Albert Forner més pròpia de la comèdia de l’art. Divertida i contemporània. Recorde els músics al fons de l’escenari que imprimien un ritme espectacular. Això fou l’any 1979. Jo tenia 15 anys.

No vaig tornar a saber més d’ell fins l’any 1985 després de la representació de de la primera obra de l’Escola Municipal de Teatre de Silla: “Santos, santones y calaveras” dirigida per Ramon Moreno, Enrique Herreras i Amparo Pedregal. Manolo va vindre a veure la funció i es va esperar fins al final. Tot nerviós em va donar l’enhorabona i començà a preguntar-me sense parar i amb un punt de malestar. No entenia com ell no s’havia assabentat. Volia saber que era això de l’escola de teatre. Volia saber si això anava a continuar. Volia saber, en definitiva, si ell podia entrar a formar part.

manolo1

Perquè m’ho va preguntar a mi? Ell sabia que jo era el director de Maduixa Titelles i que tot el meu grup estava en la representació que havia vist i per tant tenia la intuïció que jo era l’enllaç per poder entrar a formar part del grup. Jo sols li vaig dir que, evidentment, podia entrar. Que la idea de l’ajuntament era continuar amb les classes i fer obres de teatre. A l’escoltar açò els seus ulls brillaven. Quedarem que l’avisaria per al proper curs.

Manolo portava en la sang el teatre. Era la seua vida. En la reunió que vam tindre al mes d’octubre per iniciar el segon any de l’escola el vaig avisar. Ell ja sabia el dia i la data i puntualment va vindre a la reunió que férem a l’ajuntament. Va estar callat escoltant-nos a tots. Quan li va tocar a ell parlar contà tot el que havia fet fins aleshores: “Peret o els miracles de l’astúcia” (1972), “Tres forasters de Madrid” (1979) amb el seu Grup Boira. Els professors ens comenten els dies d’assaig al Institut M. Sanchis Guarner i els horaris. Manolo sols va dir: “Allí estaré”. Vam eixir a la plaça, ens vam encendre una cigarreta, ens férem unes cerveses i parlarem, parlarem molt i riguérem molt.

manolo2

El primer dia de classe fou molt divertit. N’érem molts. Els professors inicien la sessió amb expressió corporal: córrer, provar veu, saltar, abraçar-se, mirar-se… en definitivament jugar. Manolo no es va immutar: ho feu tot. Ens seguia, al seu ritme, sense dir ni mu. Quan fèiem improvisacions ell les rebentava i, nosaltres, ens moríem a riure. Fèiem tallers de maquillatge i li encantava. S’ho passava en gran. Es maquillava de vell, de Drag Queen… el què fera falta. Fèiem tallers de veu, de pals…. del que fora i ell puntual i aprendre sense cap complex. Però quan iniciem els assajos de l’obra de teatre ell, amb un esguard còmplice i mig somriure, deia: ara és la meua! I en efecte es convertia en el gran actor que ha sigut. Gaudia cada minut, cada segon, cada paraula que, de vegades, es passava de poble i era quan el jove director, Ramon, l’aturava i el conduïa… A Manolo no li agradaven molt les rectificacions però les acceptava i com millorava la seua actuació poc a poc començà a créixer com actor. Ell estava encantat.

manolo3

Ell i jo, durant molts anys, hem fet parella artística. Ell baixet i entrat en carns i jo alt i prim com una raspa. Des del primer moment hem fet parella en moltes obres: “Solfatara de fums – 1986” on fèiem d’àngels, “L’Illa del tresor – 1988” fèiem de pirates, “Questi fantasmi! -1990” la gran obra d’Eduardo de Filippo o “L’audició 92 – 1992” on fèiem una col·laboració divertidíssima. Molts anys creixent junts i, sobre tot, aprenent a ser actors. Amb totes aquests obres vam visitar moltes poblacions, sobre tots amb el Quest Fantasmi. Vam representar prop d’un centenar d’actuacions des del principat de Catalunya, Illes Balears fins tot el País Valencia des de Castelló fins Alacant. Moltes històries i, algunes, molt divertides. Recorde una on anàvem a actuar amb el Questi a Ondara. Jo ja estava al teatre perquè a part d’actuar en aquella època també muntàvem l’escenografia i tota la part tècnica de llums i so. Estàvem esperant el cotxe que portava Manolo amb la resta d’actors. Estem a la porta del teatre i en això que veiem a la guàrdia civil de tràfic que anava dirigint el cotxe que conduïa Melero i en aturar-se davant el teatre van baixat les actrius i una d’elles maquillada tota la cara de blanc amb el monyo tot estirat i cardat de dins del cotxe de tràfic. Una escena quasi de Berlanga. Era Empar que feia un personatge de botja. Em mira i em diu: “no passa res, tranquil, no passa res…” Era una escena còmica. I allí estava Melero, com un senyor, donant-li les gràcies als agents i quan van marxar, ja dins del teatre, comencen a morir-se a riure. El que va passar fou que la guàrdia civil els va parar per velocitat. Manolo corria molt, sempre deia “tot el que done el cotxe”. La Guàrdia civil demana papers i en això que Empar baixa del cotxe, s’asseu a terra i comença a maquillar-se i a cardar-se el pel… un agent, tot estanyat, li pregunta a Melero “si le pasa alguna cosa” i Melero li diu amb molta normalitat “es que tenemos un funcion de teatro y llegamos tarde y se tiene que maquillar de loca”. Les altres actrius imiten i també comencen a maquillar-se i els agents que comencen a posar-se nerviosos i decideixen que pujen tots al cotxe que això d’estar en la cuneta de la carretera no és molt correcte i que els portarien escoltats fins el teatre.

Històries com aquesta en tenim moltes. Un dissabte vam anar a Emperador un poble de l’Horta Nord amb uns 180 habitants. Truquem per telèfon per saber com era el teatre i ens diuen que és un musical. Amb tranquil·litat anem i s’assabenten que de teatre no en tenen que és un magatzem de camions. El propietari era l’alcalde. Posem molts dubtes i diguem que allí no es pot fer la funció. L’alcalde ens diu que no hi ha problema que portaran rolls de plàstic i forraran tot el magatzem. Que l’alcalde te una fàbrica de plàstic i en un no res tot forrat i arreglat. I en efecte en menys d’una hora comencen a posar plàstic de color verd per tot el magatzem amb una il·lusió per veure l’obra que sols vam dir: clar que si! Anem a actuar! Vam fer una de les actuacions més divertides del Questi Fantasmi. Manolo, que feia de porter, va estar genial i divertidíssim. Vam improvisar i ens vam gastar moltes bromes dins de la funció. Açò demostra que de vegades tot es reuneix per fer brillant un dia que s’iniciava amb molts problemes. Però fèiem un gran grup d’amics. Era Antara Teatre i vam eixir de l’EMT de Silla. Ens unia el teatre però també l’amistat que des d’aleshores quan quedem sempre parlem de les xiques i dels xics d’una forma no sexista sinó d’una forma amb molta estima.

L’any 1993 Ramon Moreno ens contracta en la seua productora, Posidònia Teatre, per fer a la Sala Escalante “L’illa de tresor” adaptació de l’obra de Stevenson i de l’obra que férem a l’escola. A mi em va proposar fer de pirata ras (en Silla vaig fer de protagonista, de Silver) i Manolo repetiria el personatge de Barril. Els dos vam acceptar. Era el moment, i l’oportunitat, de professionalitzar-nos. L’obra va ser tot un èxit. Jo compaginava el meu treball a l’ajuntament de Silla donat classe de teatre per les vesprades amb l’actuació a la Sala Escalante. Amb aquesta funció jo em vaig créixer i vaig continuar uns anys més com a professional però l’any 2001 vaig dir prou. I vaig decidir treballar per a l’ajuntament de Silla i deixar fora la meua vena artística. Sols la vaig mantindré donant classe i dirigint les obres que m’agradaven a l’EMT de Silla.

I Manolo? Ell va continuar formant-se i treballant tant en el teatre professional com en el cinema. En teatre va treballar per a les grans companyies valencianes:

  • L’illa del Tresor” (1993), dirigida per Ramon Moreno i produïda per la Diputació Provincial de València per a POSIDÒNIA, estrenada en març del 1993 a la SALA ESCALANTE de VALÈNCIA.

  • EL METGE A GARROTADES” (1994) de Moliere, dirigida per Rafa Calatayud per a PAVANA PRODUCCIONS i produïda per la Diputació Provincial de València.

  • NAPOLS MILLIONARIA”(2000) d’Eduardo de Fillipo, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET

  • EL BURGES GENTILHOME”(2001) de Moliere, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET

  • SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU” (2002) de Williams Shakespeare, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET

  • L’URINARI”(1997) de Francisco Sanguino, dirigit per Carles Alfaro per a la Companyia MOMA TEATRE

  • DEL CIELO AL INFIERNO” dirigida per Juan Ramon Botella

  • MARIA FIDEUS (2005) de Roberto García. Dirigida per Roberto García per a l’HORTA TEATRE

I en cinema i televisió?

  • La firma curtmetratge de David Molina

  • El desafio de los dioses (TV – 1994)

  • Benifotrem (1995) TV dirigida per Toni Canet

  • La ciudad de los prodigios (1999) de Mario Camus.

  • La tarara del chapao (1999) d’Enrique Navarro.

  • Tramvia a la Malvarrosa (1997) de José Luís García Sánchez.

  • Hospital Central (TV sèrie) capítol Alta tensión (2000) de Jacobo Rispa.

  • Maestros (2000) d’Óscar del Caz.

  • Manos a la obra (1997-2001) capítol ¿De verdad que los ninos vienen de Paris? (2001) de Fernando Marino.

  • ¿Dónde està? (Tv movie – 2002) de Juan Carlos Claver

  • La gran aventura de Mortadelo y Filemón (2003) de Javier Fesser

  • Cañas y barra (2003) d’Alberto Arguelles

  • El coche de pedales (2004) de Ramón Barea

  • Sprint especial (Tv movie – 2005) de Juan Carlos Claver

  • Tráfico en hora punta (Short – 2005) de Jaume Bayarri

  • Aquí no hay quien viva (TV 2003-2006) capítol Érase unes vacaciones (2005) d’Alberto Caballero.

  • El síndrome de Svensson (2006) de Kepa Sojo.

  • Pacient 33 (2007) de Silvia Quer

Tot un currículum molt digne. Manolo va treballar i va viure de la seua professió: del teatre.

El grup Antara feu la seua darrera funció l’any 1996 amb la Nit Golfa de Carles Pons. Vam iniciar el grup amb Questi Fantasmi (1990) d’Eduardo de Filippo, L’estrany genet (1991) de Michael de Ghelderode i L’últim mos (1993) d’Eduardo Zamanillo. Tant Manolo com jo vam col·laborar en alguns muntatges de l’EMT com Història d’uns pocs de J. M. Rodríguez Méndez (1999) o Divines Paraules de Valle Inclán (2005) i ens encantava. Érem com dos velles glòries que tornàvem a casa i gaudíem d’allò que més ens agradava: de nosaltres, dels nous companys i, sobretot, del teatre fet a casa nostra.

manolo4

L’any 2007 vaig tindre l’oportunitat de fer a Silla un gran muntatge per commemorar un esdeveniment que va ocórrer cent anys abans: la troballa de les hòsties consagrades que van ser robades a l’església i que durant tots aquests anys es troben incorruptes. Vaig muntar l’acte sacramental de Joan de Timoneda El castell d’Emaús que, amb una adaptació de Josep Pitarch, vam representar el 27 i 28 d’abril de 2007. Jo vaig voler recuperar tot el grup Antara, recuperar el meu grup d’amics i amigues que estimàvem el teatre per damunt de tot. Vaig tindre la sort de poder-los dirigir en una obra magna amb música en directe amb l’orquestra i el cor de La Lírica i amb una il·luminació espectacular a càrrec de Víctor Antón. No ho he dit mai, però vaig tindre la sensació d’acomiadament. Tots els meus amics van estar espectaculars: Xaxi, Xema, Melero, Mariví, Rosa… l’ajuda de Mª Rosa, de Paco d’Empar…

Un temps després Manolo va patir un ictus. Vam anar a veure’l a l’hospital, ell estava allí amb un somriure. Crec que no ens va reconèixer. Vam plorar.

A poc a poc es va recuperar. Li van prohibir fumar i durant un temps ho feu. Li agradava molt fumar. Dins de la seua recuperació, a poc a poc, començà a tornar a vindre al teatre. La seua passió. No se’n va perdre cap. Durant tots aquests anys va veure totes les funcions que s’han programat. Jo sempre l’esperava, era el primer espectador a vidre.

manolo5

L’any 2010 és reconegut amb el Porrot d’Honor a l’Activitat Cultural per tota la seua carrera. Va ser tot un honor per mi poder organitzar-ho.

Aquest any 2017, per culpa del mal oratge, la Fira de Sant Sebastià s’ajorna una setmana i fa coincidir l’obra programada en les activitats pròpies de la fira. El dissabte 28 de gener d’aquest any teníem a Arden Produccions amb el seu darrer muntatge Shakespeare en Berlín. Ell, com no podria ser d’una altra manera, va vindre. No podia faltar. Jo el vaig veure a l’eixida i de lluny. No el vaig poder saludar. Tres dies després ens deixa i com diuen alguns: «Se’n va de viatge».

Manolo no sols era un bon actor també era un home amb uns ideals i valors progressistes, feministes, d’esquerra i valencianistes que molts volgueren tindre. Va ser un home compromès amb el dia a dia i amb els seus. Va ser un bon amic d’aventures i quan pense que ja no està, encara m’afecta i molt.

Però vull acabar aquest escrit dient que vull recordar el seu somriure. El seu somriure era únic.

Benja Domènech, amic de Manolo.

2 thoughts on “Manolo Melero, amic

  1. Molt bonic, Benjamí. Bonic i emotiu. No sabia que Manolo havia faltat. Mentres llegia el teu escrit i veia les fotografies, recordava fets de fa trenta anys, quan Rafi i Manolo tenien molta relació amb Mila i Xavier Forner. El dolor de Rafi, de la filla i dels amics de Manolo no el lleva res. Però escrits com el teu fan augmentar l’afecte per les persones: pels amics i pels coneguts. I no hi ha res tan valuós com això. Des d’ací, una salutació afectuosa a Manolo i un abraç solidari a Rafa i la filla.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s