El cupo basc i les negociacions a Madrid

melero – 17-05-2017 –

per Josep Melero Martí

La setmana passada es va produir un fet que ha omplert diaris, noticiaris, xarxes socials i converses de bar. El fet no és un altre que la negociació per actualitzar el “cupo” basc que el Partido Nacionalista Vasco (PNV) ha portat endavant amb el PP per donar suport als pressupostos de l’Estat. De moment no coneixem res més que les declaracions del President del Govern, Mariano Rajoy, i del president de l’Euzkadi Buru Batzar de EAJ-PNV, Andoni Ortuza on anunciaven l’acord pel qual a canvi de l’actualització del “cupo” el grup parlamentari del PNV al Congrés prestaria els seus cinc diputats per a fer possible l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Però què és el que han aconseguit realment els del PNV a la negociació? Doncs sembla que més que l’actualització del cupo que estava per fer, aquesta vegada els ha tocat el cuponazo, la grossa i l’euromilió tot alhora. Anem per parts, per una banda l’Estat espanyol els pagarà 1600 milions d’euros que segons ells han pagat de més atesos els retards acumulats en la revisió, per altra han renegociat que l’aportació que fan anualment a l’Estat passe de 1525 milions d’euros que venien pagant a 950 milions, una rebaixa de més del 40% dels impostos que la hisenda basca paga a l’estat espanyol per les competències no transferides, defensa, ambaixades, interessos del deute i altres. Aquesta rebaixa es pacta per a 5 anys, el que han vingut a denominar com a “pau fiscal”, el que suposarà un increment de recursos de al voltant de 3000 milions d’euros per al tresor basc. Si per si de cas tot açò no fos suficient l’acord també inclou una partida de 3.380 milions d’euros fins 2023 per a la principal infraestructura ferroviària, l’anomenada Y basca, que connecte les tres capitals en alta velocitat, i a més de 2023 a 2025 hauran de finalitzar les obres a les estacions de les tres capitals basques: Bilbao soterrada, Vitòria parcialment i Sant Sebastià a plataforma, i per acabar amb els trens, i que no falte de res, s’impulsaran les plataformes logístiques a Lezo (Guipúscoa), amb uns 100 milions i la Intermodal de Jundiz, a Àlaba, amb altres 120 milions d’euros. I ja que estaven posats, i aprofitant l’avinentesa, també hi haurà Una rebaixa tarifària de l’electricitat que començarà a aplicar-se en les empreses basques a partir de l’u de gener de 2018 el que suposarà, segons els càlculs que s’han ofert, un estalvi per a les firmes basques de 50 milions d’euros anuals del que no se’n beneficiaran la resta d’empreses de l’estat.

_cupovasco_2bcdcb00

Arribats a aquest punt ens hem de preguntar que és el cupo i per què el tenen els bascs i els navarresos i no el tenim la resta de de territoris de l’estat? El “cupo” és la quantitat que Euskadi paga a l’Estat per les competències no transferides, com les ambaixades, defensa o interessos de deute i que naix com a conseqüència del Concert Econòmic Basc. El Concert Econòmic és el sistema de finançament propi del País Basc, en virtut del qual s’estableixen i regulen les relacions financeres i tributàries amb l’Estat espanyol. El Concert Econòmic sorgeix després de l’abolició foral a la finalització de la II Guerra Carlista a la fi del segle XIX com a sistema de contribució de les províncies basques a les finances del Regne d’Espanya, reconeixent a les diputacions forals la facultat de recaptar els seus propis impostos per tal de fer front a les despeses pròpies i les comunes de l’Estat. El primer Concert Econòmic es va aprovar el 1878 i ha estat renovat successivament fins als nostres dies, amb l’única excepció del període franquista que va suspendre la seua aplicació en Biscaia i Guipúscoa fins que es va recuperar l’any 1981.

Amb les facultats que reconeix el Concert Econòmic, el País Basc recapta els impostos que paguen els ciutadans bascos per fer front a les despeses necessàries per a la prestació dels serveis públics que reben. Els territoris històrics (Biscaia, Guipúscoa i Araba-Àlaba), a través de les seues institucions (Juntes Generals) decideixen els impostos que els ciutadans han de pagar així com la quantia dels mateixos i s’encarreguen (diputacions forals) de gestionar-los i recaptar-los, atribucions que no tenen la resta de comunitats autònomes que es regeixen pel sistema general de finançament autonòmic com és el cas del País Valencià, el que suposa una discriminació i un greuge comparatiu que es recull a la pròpia constitució de 1978 com a preu que hagué de pagar l’Estat espanyol per a que els bascos no reclamaren la independència en un context d’enfrontament violent. A efectes pràctics els que suposa és que cada ciutadà del País Basc rep 4000 euros per part del seu govern per a finançar les despeses de l’estat del benestar i altres competències transferides, mentre que un ciutadà valencià en rep al voltant de 1900 pels mateixos conceptes. La pregunta que cal fer-se arribat a aquest punt és, per què es consent aquesta desigualtat entre ciutadans del mateix estat, és sostenible a curt termini mantenir aquestes desigualtats, si és bo el Concert Econòmic per al País Basc per què no ho hauria de ser per a la resta de comunitats autònomes?

Les respostes poc tenen a vore amb la racionalitat econòmica i amb el compliment dels principis d’igualtat i solidaritat que han de regir qualsevol sistema de finançament autonòmic, i molt amb l’arquitectura política necessària per a què l’Estat espanyol no salte pels aires. Des de el punt de vista de si seria viable un concert per a totes les autonomies la resposta és sí, sempre que hi haguera una valoració igual per a tots dels costos dels tres pilars de l’estat del benestar: educació, sanitat i prestacions per benestar social. És a dir, que a partir d’aquesta valoració uniforme cap ciutadà rebera més en cap territori per prestacions iguals i reconegudes com drets de ciutadania. En aquest context els territoris podrien recaptar els impostos pels distints conceptes produïts al seu territori i si són suficients per a cobrir aquestes despeses abonar a l’estat la resta per a què fora aquest, previ tracte amb els territoris, el que compensara els territoris que no recapten suficient per cobrir les esmentades despeses. Amb el sobrant una vegada igualats tots els territoris i ciutadans, s’haurien de cobrir les despeses comunes de l’Estat i finalment les competències assumides per cadascuna de les comunitats autònomes amb la finalitat d’acomplir el principi de suficiència financera. Note el lector que ací el que es proposa és que siga cada comunitat autònoma qui recapte els seus impostos i que amb acords bilaterals acorde la seua aportació a l’Estat, justament el que ara poden fer País Basc i Navarra.

Si la resposta és sí tant des del punt de vista polític i econòmic, per què no es fa? Doncs per què l’Estat perdria el monopoli de la recaptació i l’obligaria a un exercici de transparència total amb els comptes i a negociar les despeses comunes, coses que haurien de passar a un estat democràtic normal. La realitat però és ben distinta i no és altra que aquest sistema s’acorda amb bascs i navarresos durant la transició per apaivagar-los i fer possible que eixira endavant el règim del 78. El que els van donar a tots dos territoris és una capacitat de negociació extraordinària en ambdós sentits de la paraula perquè només la tenen ells i perquè els posa en una situació de poder que ningú més té: tenen les claus de la caixa. Poca broma.

El debat s’ha centrat doncs en si els partits polítics valencians, en especial Compromís, els diputats del PP i del PSOE ni estan ni se’ls espera, haurien pogut fer com el PNV i haver negociat amb el Govern el seu suport als pressupostos a canvi d’un tracte just en el finançament autonòmic i més i millors inversions per millorar la qualitat de vida dels ciutadans i la competitivitat de les empreses, estan en joc inversions com el Corredor Mediterrani, el tren Gandia-Dènia o Xàtiva-Alcoi, i un finançament que no aboque a la Generalitat al tutelatge de l’Estat i a la seua desaparició. De fet institucions com les patronals i altres lobbys han demanat Compromís que assumirà eixe rol. Però era això possible i viable? La resposta és no, i per diverses raons.

La primera no és altra que la posició d’extrema feblesa que tenim els valencians a l’hora de negociar, una societat civil desestructurada i ofrenadora de Madrid, els dos partits del sistema subjugats a les decisions de les seus centrals, i sobretot, la gran diferència els bascos tenen la clau de la seua hisenda pública, és a dir controlen els seus recursos, mentre que els valencians depenem total i absolutament de les decisions del Ministeri d’Hisenda.

La segona, i malgrat que Compromís hauria de tindre la vocació de ser l’únic partit amb capacitat d’influència real a Madrid, no és altra que el context polític de descomposició i putrefacció del règim del 78 aconsellen no negociar amb el partit del govern immers en innumerables casos de corrupció. Un fals debat doncs en la mesura en què d’haver-se encetat aquestes negociacions el govern sabedor de la feblesa dels valencians hagués aprofitat la foto per normalitzar una situació anòmala mentre que el més probable hagués sigut que una vegada més els valencians haguérem eixit amb una mà davant i l’altra darrere i Compromís retratat a un retrato del tot improcedent. És l’hora doncs de vertebrar el País Valencià, la seua societat, la seua economia i només quan aquesta tasca estiga acabada serà l’hora de negociar o millor exigir el que ens pertoca.

Josep Melero és Regidor de Promoció Econòmica, Projectes i Inversions de l’Ajuntament de Silla.

One thought on “El cupo basc i les negociacions a Madrid

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s